Demà serà un altre dia

Ja ho vaig avisar en la primera entrada de la segona etapa d'aquest blog: no sabia quan duraria, ni com s'esdevindria tot plegat. De fet, he pogut comprovar en persona el que em va quedar grabat d'una entrevista a un escriptor que vaig llegir un dia: "algú que vol escriure per un seguit i amb qualitat, no pot dedicar-se a una altra cosa". No recordo l'autor, ni el diari on vaig llegir-ho, però la sentència em va quedar enregistrada a la memòria per sempre.

Porto molts mesos a Madrid dedicant-me a fer de tot. He seguit estudiant. En concret, un màster d'aquells que queden tan bé en el currículum i que, poc o molt, també t'aporta el que buscaves a nivell de formació. I és clar: treballs i més treballs i posa't a escriure sempre per a les entregues de deures i projectes. També he estat pencant de valent a una agència de comunicació, fent de tot i més. Allí he après que la paraula té molt de poder sempre que sigui dita com, quan i a qui toca. He venut de tot -redactant i de viva veu- i m'ho he passat molt bé, però aquesta feina m'ha robat definitivament totes les lletres. Ara la deixo; vénen nous projectes. Ara agafo vacances. El mar m'espera. El meu mar que tant enyoro.

Aquest cap de setmana tancaré el blog. El temps just per guardar tot el que hi he escrit i conservar-ho de record. No voldria seguir sent un impostor per a l'essència de quotidianitat que té el fenomen dels blogs. El retorn ha estat breu però, com sempre, he gaudit molt al teu costat, atent lector, parlant d'això i allò altre. Espero que a tu, poc o molt, també t'hagi servit per passar estones agradables.

Demà serà un altre dia. Un nou jorn en el que em preguntaré si realment és possible tocar el cel amb les paraules. Conseguir-ho, l'objectiu invariable encara que acabi redactant pamflets per als que toquen molta cuixa. Si us sembla bé i no us fa molta nosa, deixeu el meu .cat guardat als enllaços. Ja sabeu que sóc d'aquells que van i tornen... Fins aviat, amics!

Hi ha un dia que fa vuit mesos que ets a Madrid

Hi ha una dia que ets un jove a l’exili voluntari i fa vuit mesos exactes que ets a Madrid. I aquell mateix dia, amb hores de diferència, firmes el contracte de lloguer d’un àtic del tot acollidor i encaixes la mà de dos empresaris que et confirmen que volen que et sumis al seu engrescador projecte. Surts d’aquella oficina bancària i veus la Castellana embogida, l’artèria principal de la ciutat a l’escandalós ritme de quarts de nou del matí. Surts d’aquell edifici d’oficines i camines cap a l’estació de metro d’Atocha quan el vespre ja cau darrera d’un cartell que posa “Línea de Alta Velocidad”. Penses que sí, que la vida transita encimbellada a un tren que va a tota bufa i que, sortosament, després d’haver-lo perdut uns quants cops ja hi estàs pujat i gaudeixes del viatge de la teva existència.

La trucada a la teva àvia Conxita, vídua de Francesc Mestres; algú que fou poc menys que un alter ego per a tu. Has tingut la sort de sentir l’estima d’un gran nombre de persones, però mai oblidaràs la fidelitat del seu amor. Singular tendresa. La defensa automàtica quan semblaves algú amb el destí arrabassat, adolescència tèbia de desigs. Portes amb honor i orgull la cadena d’or que va penjar sempre del seu coll. Camisa oberta per la calor, greix al pit d’un mecànic humil que ha estat per a tu l’exemple més impressionant de senzilla grandesa. La Moreneta i Nostre Senyor. I la fabulosa sensació que algú més enllà dels núvols ha seguit defensant-te com va fer sempre a la Terra. S’acabaria el món –per injustícia manifesta- si no fossis capaç de dedicar al cel tots els teus petits èxits.

I així és que hi ha un dia que fa vuit mesos que ets a Madrid i et comences a sentir part indestriable d’aquesta ciutat. No hi ha res com que l’atzar et faci l’ullet per estimar un destí circumstancial transvestit de terra d’oportunitats. Somnis que dibuixen efemèrides, nits de felicitat, i etcètera. Agafat a una cadena d’or, seguiràs caminant amb la intenció de deixar petjada. Velocitat i enteresa. Ja saps que el trens no esperen. Cap crisi no viurà mai més en tu si ets capaç de creure’t.

La fi dels temps m’enxamparà fotent-me un vino a un cafè

Dos amics a un cafè d’avinguda famosa. Han quedat després de la feina per somiar en veu alta plegats. Ho fan sovint, sempre de manera improvisada; teràpia psicològica pel preu d’un vino. El sol es va amagant fins a deixar els carrers abraçant-se a la bonica llum dels capvespres d’una ciutat que se sap capital. Quan s’han trobat, encara era de dia. Quan s’acomiaden, la lluna plena presideix el firmament d’una manera imponent. Política, dones i negocis en boca de dos homes incapaços de comprendre el llenguatge de Pepiño Blanco, els sms femenins i el perquè a la seva generació la realitat els va robant l’esperit emprenedor. Tres hores de paraules creuades, de complicitats rebuscades. Satisfacció vertadera per tenir al davant un mirall d’imatge força clara. Riure’s d’un mateix, de las enormes fortunas que amasamos cada mes. La terrible constatació que els somiatruites són la espècie més amenaçada del planeta i que encara és hora que cap ONG hi posi el crit al cel. “Mañana nos llamamos, tío”. “De acuerdo. Ah! Y no te preocupes: con lo que nos gusta el mar, siempre podremos vivir de pescar salmonetes en las Seychelles”.

Mira el rellotge i veu que s’ha fet tard. Mentre espera l’ascensor, arriba una veïna, diva del cinema del destape vinguda a menys. Li explica que ve de portar el gos a aprendre teatre i que l’animal n'està encantat. El caní sembla estar-hi d’acord pels brincs que fa. També li diu que en aquest país no s’ha respectat mai l’art de veritat. Ell assenteix, és clar. Adiós hasta luego, adiós hasta luego. Torna a mirar el rellotge i veu que el dia que ha començat a les set i escaig del matí és a punt de ser història. “Collons, però si demà fas 27 anys!”, es diu sorprès de la seva pròpia inconsciència. I així és que obre la porta i, a continuació, engega el portàtil per escriure un text per al seu blog, que el té abandonat i li sap un greu escandalós. La fi dels temps m’enxamparà fotent-me un vino a un cafè. Del títol n’esborra una part: “i segurament estaré pensant en la pròpia fi dels temps en aquell moment”.

És ben bé que hi ha gent que es creu Peter Pan.

Més d’un mar de compromisos

Passat el cap de setmana a la Costa Brava, aprofitant el pont de Sant Josep, dia festiu a Madrid, i en motiu del casament d’un gran amic. M'entusiasmen els compromisos que neixen prop del mar. Trobo que l'entorn els dóna ja d'entrada la profunditat dels horitzons per conquistar. I així, la seguretat que val la pena intentar-ho, la constatació que hem vingut a aquest món a recollir el màxim de felicitat possible i només l’obtindrem a base d’esforç, tenacitat i renúncies de llibertat mal entesa. I ho diu un servidor, que té problemes per esbrinar si pateix una al·lèrgia més severa al compromís o al florir primaveral.

Parlant de la primavera... quina estació més sensacional! A Madrid, sense anar més lluny, li canvia la cara quan encara la llarga recta cap als tòrrids estius que acostuma a tenir. Això sí, hi ha un col·lectiu que s’emporta gairebé en exclusivitat la màgia d’aquest despertar estacional. No hi ha dubte: són les mares dels nens i nenes de les escoles de Chamartín. Durant l’hivern, l’artificialitat de les múltiples pells i joies les encartona, però quan torna el sol al barri, no hi ha home, jove o vell, que no s’encegui per l’espectacle permanent. Camises clares al vestir i rostres d’un to de canyella que va en augment. Caminars fefaents que deixen rierols de floretes de manobres i lleugers. M’agrada Chamartín en primavera perquè ordena el mar de compromisos que tot barri amb història ha contret de sempre amb l’estètica i els somriures divins.

Un cap de setmana a Toledo i el desembarcament descamisao al PP

Els pírcings, els tatuatges exagerats i les cadenes d’or desmesurades ja són l’estètica d’una bona part de la joventut espanyola de dretes. Hauria d’haver fet una foto perquè ja sé que no s’ho creurà ningú, així escrit, però us ben prometo que va de veres. Ho he pogut comprovar amb gran sorpresa aquest cap de setmana, que l’he passat a Toledo fent d’oient de la convenció que commemorava el trenta aniversari de les Nuevas Generaciones del Partido Popular. Entre el jovent del PP segueix existint el look clàssic, carn de tòpic, de membres de famílies de l’alta burgesia de l’Estat, però de tot el que he vist i he escoltat a Toledo em quedo amb la percepció que, a nivell espanyol, la dreta li està guanyant terreny a l’esquerra on més mal li pot fer: entre els descamisaos, que deia Alfonso Guerra. I, precisament, sobretot a Andalusia, terra del genial polític socialista.

La convenció s’ha tancat amb visques a Espanya i el crit prou antic del “sí, sí, sí, el cambio ya está aquí”. Òbviament, la concurrència es referia a la voluntat de canviar de color el govern de l’Estat, però el fet més remarcable és que el canvi, efectivament, ja és a tocar; un canvi que s’emmarca en el creixement social del PP en territoris antigament hostils i sectors de la població on semblava que mai hi podria tenir accés. Al tema territorial s’hi ha referit Mariano Rajoy en el seu discurs de clausura afirmant que temps enrere ningú creia que el PP tindria la força i l’amplíssim suport social que té a València o a Madrid. Ho ha aprofitat per fer una projecció semblant per a Andalusia, Extremadura o Castella - La Manxa. Sona atrevit, però a tenor de les enquestes i del que jo he viscut aquests dies a Toledo convivint amb centenars de militants joves del PP de tot Espanya, aquesta possible realitat potser no està tan lluny. Principalment, perquè de descamisaos sempre n’hi haurà un munt, i si aconsegueixes que estiguin amb tu, és clar, no estaran amb els altres. Teoria política bàsica.

Entenc que els estrategs del PSOE coneixen aquesta tendència i miren de trobar-hi solució ideologitzant l’actualitat política i posant l’accent en temàtiques socials com l’avortament o la memòria històrica. Amb tot, molt em temo que el pas del temps ja està apagant qualsevol intent de seguir assenyalant la dreta espanyola com el que cada cop és en menor mesura: famílies de pela llarga hereves naturals d’un franquisme que tots els nascuts ben entrada la democràcia ens sona a passat pur, a història no viscuda. És qüestió de temps, perquè la imatge ja existeix i a mi se m’ha quedat gravada en la ment: al planter del PP ja hi ha tants pírcings i tatuatges com colls de camisa i cocodrils. I això, és clar, és molt simptomàtic. A Europa aquesta evolució ja s’ha tancat a força països i per això, entre un munt d’altres paràmetres, hi governa la dreta molt majoritàriament.

“El partido está cambiando y, aunque a mi no me convenza la imagen de esta gente, sólo con ellos podremos hacer de España un país de derechas para siempre”. Amb to solemne i certa resignació, això és el que m’ha deixat anar un militant de carnet i camisa cara al veure la desfilada dels nous joves populars. He somrigut fent-li que sí amb el cap. De fons, parlava Rajoy, a qui l’hi han fet de teloners uns poc entusiastes Uriarte i De Cospedal. El mateix militant m’ha dit, passats uns minuts: “estoy cansado de oír a los míos decir siempre lo mismo”. Li he tornat a somriure. Entre passadissos, càrrecs i més càrrecs de riure jugant a fer-se el milhomes per deixar clar que tenen els colzes afilats com tots els companys que han arribat a dalt de la piràmide. Això sí, i que consti en acta, no m’ha semblat escoltar cap Obama en potència dissertant als peus del majestuós Alcázar...

“¡Esto nos pasa por no tener un gobierno facha!”

Finalment, els sindicats espanyols han tret avui la pols a l’altaveu i s’han passejat darrere de les pancartes en algunes capitals de província de l’Estat. Asseguren que ho seguiran fent fins al 6 de març, sobretot “si no hi ha rectificació, perquè si no n’hi ha la cosa no quedarà així”. La foto és exacta per veure-hi el mal endèmic de la societat espanyola dels nostres temps: la demagògia dels arguments fixes mitjançant els quals s’identifiquen les bondats i greuges de la gestió de les dretes i les esquerres. La ganyota sindical també ens hi ajuda força. Surten al carrer, sí, però amb molta més mandra que si, per aquelles coses de la vida, avui Rajoy fos president, i, posem per cas, Montoro ministre d’Economia. És un paràmetre conegut i estudiat per tots els assessors polítics. Per això, Aznar va guanyar per primer cop disfressant-se de centrista, i, també per això, no hi ha ni un sol polític d’esquerres a Espanya que no s’ompli la boca de ser, abans que res, això: algú d’esquerres.

El descrèdit de la política està arribant a dia d’avui a límits difícilment previsibles en l’Espanya de finals del segle XX. Poc o molt, el ciutadà anònim encara creia aleshores en la funció de la cosa pública i en els seus representants. Actualment, de la llufa de l’inservible ja no se n’escapen ni els sindicats, que comencen a ser assenyalats pel poble treballador com un mal més del sistema en crisi. Sens dubte, la seva actitud des de l’inici d’aquesta legislatura ha donat solvència a aquesta opinió, com mai fins ara. Sense vagues generals a la vista, collats a pactes en la intimitat amb el poder obrant, i planters de nous politiquets que mai faran altra cosa que viure del carnet, ni CCOO ni UGT es poden desfer d’una realitat que els ha situat a la intempèrie, vivint ja permanentment en fora de joc.

Si jo fos algun càrrec important de les centrals sindicals –Déu me’n guardi!- ho tindria claríssim: Rajoy ha de ser el pròxim president. Ho necessiten urgentment, perquè encara se’ls hi aguanta la paradeta, però ja s’estan quedant sense arguments tal com qualsevol agent social que parli de la necessitat d’una regeneració política a la que ells mateixos ens hi han abocat. De moment, però, els pot l’agermanament i la subvenció. Pot ser qüestió de temps: Álvarez i Gallego, els caps sindicals de Catalunya, ja avui han manifestat que no descarten una vaga general. El proper pas és sentir-ho en les encara calculadament càndides boques de Méndez i Toxo. Clar que sempre n’hi pot haver algun que, en un atac de sinceritat, exclami: “¡Esto nos pasa por no tener un gobierno facha!”. Els que ens passem el dia analitzant tot el relacionat amb la política -i els hem sentit tants cops dir el contrari- no podríem fer altra cosa que donar-li la raó.

Un gol a l'últim minut

Tinc una cosina que es diu Carola i que si jugués a futbol i fos un home, ens retiraria a tots els Salvatella. Però té la sort –sí, he dit la sort- d’haver nascut a Terrassa i estimar-se el hockey herba. Aquests dies és amb el seu equip aquí, a Madrid, jugant el campionat d’Espanya juvenil de la modalitat germana, el hockey sala. I aquest vespre l’ha feta grossa. Ha clavat un gol a l’últim minut per empatar una semifinal contra l’etern rival, l’Atlètic de Terrassa, que ja tenia un peu i mig a la gran final. Ha estat un moment màgic, d’aquells que et reconcilien amb l’esport, amb les coses que ens passen a la vida. Després, la sort hi ha fet la resta en la tanda de penals des del punt fatídic de desempat.

No han jugat bé. L’Egara porta segurament el millor equip de la competició, però no han estat gens fines. S’han posat per davant, però l’Atlètic ha remuntat fins a ofegar totes les vies de creativitat de les nostres. La Cristina, també cosina meva i l’estic amb més habilitat que ha lluït mai algú de la meva sang, no ha pogut brillar com de costum. Tampoc les altres jugadores de referència. Tot, per arribar a la situació límit de mancar segons pel final del partit i estar fora de la lluita pel títol. Però no estava tot dit, perquè la tenacitat sempre té la capacitat de reescriure la història.

Amb la Carola sempre m’hi he identificat d’una manera absoluta. M’agrada molt l’esport, i, per tant, aquells jugadors que són capaços d’embellir-lo fins a l’extrem, però no puc evitar sentir una devoció enorme per esportistes com la Carola. Per jugadors que fan de l’esforç la seva principal virtut per ser millors en tots els aspectes del joc. Aquell tipus de persona que, també en la vida, no coneix el desmai, no casa amb el conformisme, i acaben sent claus per a qualsevol èxit d’un conjunt. Així, amb aquest tarannà fet missatge d’esperança, ha rematat una bola difícil, després d’un rebot absurd, per enviar-la a la xarxa quan tot estava perdut. He mirat al marcador i m’ha sortit un somriure ben ample. El relat de les grans batalles, el resultat triomfant del simulacre bèl·lic que és tot partit jugat a imposar-nos als altres.

Ha estat un gol més. Un més dels centenars i centenars que la Carola ha fet vestint la camisa de l’Egara o de les diferents seleccions. Però ha portat el seu segell de contundència i il·lusió com potser cap altre. I ha estat un acte de justícia esportiva. Perquè sense fer un partit rodó, com de costum no ha deixat de córrer tots els metres que l’equip li demanava, de lluitar totes les boles que la situació requeria, de mossegar –sempre i en tot cas- els rivals amb noblesa però amb fam de victòria. Baló d’oxigen per un equip que, reconeixent-se a si mateix com a favorit, es veia ja apartat de poder conquerir la glòria. L’anònima glòria d’un equip de noies adolescents de Terrassa que, com tants d’altres esportistes amateurs, són molt més esport que el que tu i jo, amic lector, ens empassem cada dos per tres com a espectacle de masses. I no sóc l’únic que ho penso.

Demà juguen la final contra unes canàries que de debò que semblen d’últim any de carrera, amb uns cossos enrevoltats de dones més que fetes. Una cosa semblant al que passa amb els nens africans del futbol de base. Bé, aquest és l’últim escull en el camí d’un campionat més per un dels millors clubs de hockey de la meva terra. Segurament, demà hi haurà més colzes i joc subterrani que hockey, però tenim la fórmula per a la victòria. En sé d’una que no deixarà de creure en el triomf fins a l’últim segon. Avui ho ha demostrat, mentre jo em reconciliava per un moment amb l’esport que un dia vaig deixar per aquelles coses de l’atzar i els fantasmes de la salut. Per això, entenc que sóc tots els gols d'últim minut que farà la Carola a la seva vida. I així, per moments, sóc feliç. Plenament feliç.